Neu artificial per a un hivern que s’escurça?

La neu és un termòmetre territorial

El canvi climàtic no afecta totes les cotes igual. A mesura que puja la temperatura, més precipitació cau en forma de pluja, el mantell es fon abans i les finestres de fred es fan més curtes. Les estacions situades a cotes més baixes o amb orientacions menys favorables són les primeres a notar-ho.

Al Ripollès, Vallter i la Vall de Núria formen part d’una economia que connecta allotjament, restauració, comerç, transport i feina de temporada. Quan falten dies de neu, l’impacte s’estén molt més enllà dels remuntadors.

Produir neu és guanyar temps, no canviar el clima

Els canons polvoritzen aigua en condicions prou fredes perquè es congeli abans d’arribar a terra. La tecnologia és cada vegada més eficient, però continua necessitant una combinació concreta de temperatura i humitat. En episodis suaus, ni una gran instal·lació garanteix la producció.

La neu tècnica permet assegurar pistes estratègiques i estabilitzar part de la temporada. Però també pot crear una cursa d’inversió: com més irregular és l’hivern, més capital cal per mantenir el mateix producte, i més risc hi ha de protegir infraestructures que només funcionen durant una finestra decreixent.

L’aigua i l’energia no desapareixen quan la neu es fon

L’aigua utilitzada torna parcialment a la conca durant el desglaç, però s’ha captat, emmagatzemat i concentrat en un moment concret. Això pot entrar en tensió amb cabals ecològics, abastament o altres usos, sobretot en temporades seques.

També hi ha consum elèctric, moviment de terres, basses, xarxes de canonades i manteniment. L’avaluació no pot limitar-se al cost per metre cúbic de neu: ha d’incloure el balanç de conca, les emissions i la transformació del paisatge.

El turisme de quatre estacions pot ser diversificació… o més pressió

Senderisme, bicicleta, patrimoni, educació ambiental o activitats familiars poden repartir l’activitat durant l’any. Aquesta diversificació redueix dependència de la neu si genera feina estable i aprofita equipaments existents.

Però estendre la temporada també pot multiplicar trànsit, consum d’aigua i freqüentació d’espais fràgils. Canviar l’esquí per una suma il·limitada d’activitats no és adaptar-se. Cal decidir capacitats, zones de protecció i retorn social.

Planificar la transició abans que la temporada falli

La qüestió no és tancar demà totes les estacions ni prometre que la tecnologia ho resoldrà tot. És distingir quines inversions continuen sent viables, quines només ajornen el problema i com es protegeixen els treballadors i municipis durant el canvi.

• Publicar balanços d’aigua, energia, emissions i ocupació de cada estació.
• Condicionar la inversió pública a escenaris climàtics realistes.
• Diversificar ingressos sense ampliar indefinidament la capacitat turística.
• Prioritzar mobilitat col·lectiva i restauració d’ecosistemes de muntanya.
• Acompanyar formació i transició laboral per reduir l’estacionalitat.