Habitatge: dret a viure-hi o actiu financer?

No és una emergència puntual, sinó un problema estructural

L’accés a un habitatge digne depèn de tres peces que s’han separat: els ingressos de les llars, el preu del sòl i l’habitatge, i la capacitat pública per garantir alternatives. Quan els preus creixen més que els salaris, una part cada vegada més gran de la població queda atrapada en lloguers inestables, relloguers d’habitacions o desplaçaments llargs.

El Pla territorial sectorial de l’habitatge de Catalunya de 2021 estimava que 355.000 noves llars podien quedar excloses del mercat durant els quinze anys següents. No és només una xifra immobiliària: afecta emancipació, natalitat, salut, xarxes de suport i mobilitat quotidiana.

L’exclusió residencial adopta formes poc visibles

Perdre la casa és l’extrem més visible, però abans hi ha moltes altres formes de precarietat: compartir habitatge de manera forçosa, rellogar sense contracte, viure sota amenaça de no renovació, patir racisme immobiliari o no poder mantenir la llar a una temperatura adequada.

Aquesta inseguretat limita la capacitat de planificar la vida. Canviar constantment de domicili pot trencar itineraris educatius, xarxes comunitàries i tractaments de salut. L’habitatge és, per tant, una infraestructura social.

La turistificació redibuixa el mercat residencial

En municipis turístics, el lloguer temporal i l’habitatge d’ús turístic competeixen amb la residència habitual. El material recull el cas de Roses: en una consulta de 2024, més de la meitat dels pocs pisos disponibles eren de temporada, mentre el municipi acumulava milers d’habitatges turístics i buits.

Això no significa que tot l’encariment sigui causat pel turisme. També pesen els baixos salaris, la manca de parc públic, la concentració de la propietat, les expectatives de rendibilitat i la regulació. L’anàlisi geogràfica serveix precisament per evitar explicacions d’una sola causa.

Una política d’habitatge és una combinació, no una mesura màgica

Construir és necessari en alguns llocs, però no resol automàticament l’assequibilitat. Cal decidir què es construeix, on, per a qui i sota quin règim de tinença. També cal mobilitzar habitatge buit, rehabilitar, regular els usos temporals i ampliar de manera sostinguda el parc públic i cooperatiu.

• Més habitatge públic i assequible amb protecció permanent.
• Regulació del lloguer turístic i dels contractes de temporada fraudulents.
• Rehabilitació amb garanties perquè les millores no expulsin els residents.
• Fiscalitat sobre usos especulatius i habitatges buits sense causa justificada.
• Transport i serveis que ampliïn opcions residencials sense crear perifèries dependents.