Països Catalans, paradís turístic… per a qui?

Una potència turística no s’explica només amb visitants

Catalunya va rebre 20,1 milions de turistes estrangers el 2025, amb una despesa total de 24.814 milions d’euros. Són xifres que mostren la dimensió del sector, però no expliquen per si soles què passa als territoris que absorbeixen aquests fluxos.

La mateixa activitat pot generar ingressos, llocs de treball i projecció internacional i, alhora, produir congestió, especialització excessiva i competència pels recursos. Per això cal canviar la pregunta: no només quant aporta el turisme, sinó qui captura el valor, qui assumeix les externalitats i quines alternatives econòmiques queden desplaçades.

Molta ocupació no sempre vol dir bona ocupació

El turisme representava el 13,1% de l’ocupació catalana el segon trimestre de 2026. Però el cost salarial ordinari mensual del sector era de 1.745,57 euros, un 23,5% inferior al conjunt de l’economia sense agricultura. Volum d’ocupació i qualitat laboral són dues dades que s’han de llegir juntes.

L’estacionalitat, els horaris irregulars i la concentració de dones, joves i persones migrants en les feines més precàries mostren que el mercat laboral turístic també té una geografia social. A les Illes, el material docent assenyala el pes extraordinari del treball fix discontinu com un indicador de dependència estacional.

L’habitatge i el litoral es converteixen en actius turístics

Quan un habitatge pot rendir més com a allotjament temporal que com a llar estable, el mercat residencial canvia. La turistificació no és l’única causa de l’encariment, però pot reduir l’oferta de lloguer habitual, reforçar la compra especulativa i accelerar l’expulsió de residents.

Al litoral, el procés s’acumula durant dècades: urbanització, segones residències, ports, carreteres, aeroports i complexos d’allotjament formen una mateixa infraestructura turística. El material de base recull que el 59% dels primers cent metres de costa del Principat ja estaven urbanitzats; si es descompten el cap de Creus i el delta de l’Ebre, la proporció arribava al 81%.

Principat, País Valencià i Illes: un mateix model amb intensitats diferents

Barcelona, la Costa Brava, la Costa Daurada, el litoral valencià i les Illes formen part d’un gran corredor mediterrani turístic. Comparteixen clima, accessibilitat i atractiu patrimonial, però també pressió immobiliària, artificialització de la costa i una economia de serveis molt dependent de la mobilitat exterior.

La intensitat és especialment visible a les Illes: Eivissa supera els cinquanta moviments aeroportuaris anuals per resident en les dades recollides a la presentació. Aquest indicador relaciona el nombre de viatgers amb la població que sosté els serveis, les infraestructures i els costos quotidians del territori.

El límit més clar és l’aigua, però no és l’únic

El turisme mediterrani creix en un territori exposat a sequeres més persistents. Hotels, piscines, camps de golf, creuers i segones residències amplien la demanda just quan disminueix la disponibilitat. Segons les dades compilades al material, una persona turista pot consumir entre tres i quatre vegades més aigua al dia que una resident, segons el tipus d’allotjament i la zona.

La crisi climàtica també transforma el producte turístic: retrocés de platges, episodis de calor extrema i menys neu al Pirineu. El sector és víctima d’aquests canvis, però també hi contribueix mitjançant l’aviació, els creuers, la construcció i l’energia necessària per sostenir la mobilitat massiva.

Passar del creixement il·limitat a la capacitat de càrrega

Una política turística diferent no consisteix només a atraure visitants amb més poder adquisitiu. Ha de limitar la dependència, garantir habitatge i treball digne, protegir aigua i paisatge i donar capacitat de decisió a les comunitats locals.

• Regular l’allotjament turístic i prioritzar l’ús residencial de l’habitatge.
• Mesurar l’èxit amb salaris, consum d’aigua, emissions i benestar resident, no només amb arribades i despesa.
• Diversificar l’economia i reduir el monocultiu turístic.
• Definir límits de capacitat per a espais fràgils, ports, aeroports i centres urbans.
• Reinvertir la fiscalitat turística en habitatge, mobilitat pública, restauració ambiental i serveis locals.